L'única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització, que es basaria en:
VOLUNTAT POLÍTICA
Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant, veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és la llengua. Per tant, hauran de tenir un gran voluntat clara per tal de defensar les llengües minoritzades que s'hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran.
NORMATIVITZACIÓ
És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua podrà difrondre's als àmbits d'ús cultes: educació, literatura i la cultura en general.
ESTANDARITZACIÓ
El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, super les diferències dialectals i tots els parlants s'hi veuen identificats.
POLÍTICA LINGÜÍSTICA
Un procés de normalització necessita una política lingüística.
El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a terme.
LA NORMATIVITZACIÓ
Al primer terç del segle xx es produeixen una sèrie de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització :
1. La llengua catalana ja presenta una tradició literària de la Renaixença i el Modernisme i un ampli recull d'estudis lingüístics.
2. El Noucentrisme busca una normalitat lingüística per a la qual es necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.
3. El suport polític i de l'Institut d'Estudis Catalans van permetre la institutzcionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.
La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d'oposar-se a l'anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segles XIX i principis del XX.
Pompeu Fabra i els col·laboradors de l'IEC van redactar:
-Les Normes Ortogràfiques de 1913
-La Gramàtica, 1918
-Les Converses Filològiques, 1019-28
-El Diccionari General, 1932
Amb l'obra de Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.
Tota la societat i els intel·lectuals adoptarem les seues normes, que són les que fem servir avui dia.
LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DE 1913:
Estan basades, principalment, en criteris fonèticdialectals -s'intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic- i etimológics- es segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí-.
Poques vegades la normativa fabriana seguix el criteri històricotradicional per adoptar una grafia.
La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castellana, per la qual cosa, després del segle XV, resulta difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.
LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC
Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques:
jo parlo/jo parle/jo parl
Per últim, calia depurar el vocabulari i tan castellanitzat. el 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana.
Finalitzava el procés de normativització.
ACCEPTACIÓ DE LES NORMES FABRIANES
Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i a la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia.
-Les normes de Castelló de 1932-.
LA DEMOCRÀCIA
L'any 1978 s'aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l'Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s'anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d'una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d'una visió unitària d'Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.
Passem de visió unitària d'Espanya a una visió territorial.
Amb la promulgació dels Estatus d'Autonomia, s'iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturas i lingüístiques, que perduraven després d'anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l'ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització.
L'AUTONOMIA
L'oficialitat de la nostra llengua comença amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com "l'expressió de la voluntat democràtica i el dret a l'autogovern del poble valencià". L'article 31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l'article 35, competència plena en matèria d'ensenyament.
El valencià, a partir d'aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s'havia recuperat com a senyal d'identitat del nostre poble.
El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l'havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.
Molt interesant. =)
ResponElimina