SET PROPOSTES D'EDUCACIÓ INTERCULTURAL

1. Fer palés que la diversitat social i cultural és natural.

La nostra és una societat complexa, canviant i diversa. Vivim en un món plural i, per tant, convé fer d'aquesta circumstància un motiu educatiu. Malgrat que aparentment una societat semble homogènia té sempre un cert grau d'heterogeneïtat cultural interna. 

A l'escola podem fer evident aquesta diversitat interna quotidianament, vivienciar-la i fer-la servir per a educar en la comprensió de la pluralitat com a fet natural.

Assumir amb naturalitat la diversitat sociocultural és un objectiu central de l'educació intercultural. El primer pas per inserir-se positivament en una comunitat és acceptar aquesta des de la seua doble dimensió: com a ens i com a suma d'individus, aixó és, en la seua unicitat i en la seua diversitat. 

L'acceptació simbòlica i afectiva dels diferents elements que componen el grup s'afavoreix per una concepció de la comunitat intrínsecament plural. 

2. Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.

Una primera manera de concebre la diversitat sociocultural de la comunitat és aquell que entén que l'assumpte ens pertoca a tots i totes. Aquella que explica la conformació cultural de la nostra comunitat a partir de la diversitat que tots hi aportem i per l'acció d'agents culturals poderossísims que ens influeixen a tots. 

Hi ha una restricció molt freqüent a una conceptualització de la multiculturalitat que consisteix en reduir aquesta a la presència física d'allò que anomenem grups culturals minoritaris i en centrar-la en el constrast de les seues diferències amb una presumpta cultura majoritària homogènia. 

És per això que apostarem en aquest treball de conceptualització de la diversitat cultural per una concepció complexa, on tots i totes hi formem part, on tots i totes som agents de canvi i d'intercanvi cultural, on tots i totes hi som subjectes en la conformació de la comunitat. I ho fem així perquè entenem que una concepció restrictiva de la multiculturalitat condueix a un model força negatiu, centrant la qüestió en els "altres", els diferents. Així doncs, aquesta es tracta d'una intervenció parcial i sovint contaminada de conflictivitat. 

Malauradament, aquesta és una concepció força comuna, present sovint en propostes de les administracions educatives i en el pensament pedagògic d'una part del professorat (Lluch y Salinas 1991, Lluch 1995)

3. Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.

Hi ha un discurs retòric que fa una representació de la diversitat socio-cultural que acaba generant una percepció del contacte intercultural com a perjudicial, desintegrador de les cultures implicades, amenaçador de la cultura de la societat recepectora -amenaça demogràfica, amenaça laboral, amenaça cultural-. 

És per això que cal educar per a una visió positiva de la diversitat. Peró ha de ser una visió arrelada, contextualitzada. Que desvetlle les polítiques que problematitzen la diversitat i, per exemple, opose les dades que contradiuen les tres amenaces en que es fomenta aquesta problematització. 

Per a que hi haja integració i cohesió social ha d'haver una pecepció social positiva d'aquesta diversitat, hem de creure en la seua "desitjabilitat". Cal difondre i publicitar els arguments sociològics i antropològics que avalen les tesis de que una societat multicultural és una societat millor, que la seua heterogeneïtat i la seua diversificació prmet majors possibilitats d'innovació, de creativitat i d'adaptació als canvis socials. En tenim força exemples històrics. I tenim també exemples quotidians a l'art, a la música, a l'esport... Caldrà divulgar-los i fer amb ells una pedagogia per tal de creure'ns col·lectivament el valor intrínsec d'una societat plural. 

4. Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.

A l'escola podem treballar per tal d'assegurar que l'individu senta aquesta acceptació i reconeixement. I ho podem fer garantint l'expressió i la vivenciació d'allò identitari siga un fet natural, no problemàtic. Es tracta de que aquest procés d'expressió i afirmació identitària esdevinga quotidià, natural; i així siga vivenciat en dues direccions, tant per l'individu com pel grup. 

Pel que fa a l'individu, podem emprar els elements que componen l'anomenada cultura simbòlica, ja que són útils per convocar i referme la identitat. No debades allò simbòlic, evoca i reconstrueix un món de referents culturals, de valors. 

I no oblidem, i això és especialment important en el cas del valencià, que el treball inercultural no només pot fer-se des del respecte i l'estima cultural, també de la pròpia autoestima. L'apreciació de la multiculturalitat no es fa en l'abstracte. Les persones som ser culturals, sense referents culturals viscuts i apreciats no es pot viure la multiculturalitat. 

5. Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.

A més de concebre'ns com a diversos, de manifestar un reconeixement formal de l'altre i facilitar la seua expressió simbòlica, cal organitzar un marc de relacions basat en l'igualitarisme. 

Cal destacar que no és suficent formalment, perquè hi ha nombrosos programes d'educació intercultural que s'han quedat únicament en un reconeixement formal i retòric. 

Som acceptats en la mesura en la que vivim al grup i sentime que hi podem participar amb garantia de drets -opinar, influir, decidir, demanar i pendre responsabilitats...-. Educar per a una convivència col·lectiva necessita de la participació i implicació perquè sols així podem generar els valors que fan possible un espai escolar integrat i integrador. I això no és incompatible amb el respecte i fins i tot l'estimulació d'allò que cada grup considera el seu patrimoni cultural. 

Aquestes actituds solament es consoliden possant-les en pràctica de manera regular. L'escola és un espaii molt bó per a poder portar-ho a terme. A més, els subjectes construixen una percepció de la realitat social en funció de les seues experièncis sociales i apliquen allò que han aprés a altres contextos i realitat, pel que eixamplen l'entorn social en el que es desenvolupen les actituds de l'educació intercultural. 

Per últim, educació intercultural no significa relativisme cultural. Si hi ha de veritat participació igualitària i respectuosa podem analitzar críticament les cultures, totes, la pròpia i la dels altres -l'autocrítica cultural és necessària-, i assenyalar aquells aspectes culturals que no ens agraden. Però farem això quan s'ha garantit la acceptació incondicional i establert condicions d'igualtat en el debat del conflicte. 

6. Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.

Hem d'intentar treballar amb els xiquets l'objectiu de fer veure que la societat ens mostra quotidianament exemples d'estereotipització, marginació i discriminació d'amplis col·lectius sòcio-culturals. 

Està configurada una percepció de la realitat social on la desigualtat s'assumeix com a natural, ocultant els interessos a qui respon, encobrint polítiques que es manifesten en les relacions de dominació. 

Doncs bé, segurament, si som capaços d'educar-nos en l'anàlisi d'aquestes situacions i desvetllem la seua naturalesa política i econòmica afavorirem la comprensió del fet i enfocarem més encertadament la qüestió: millorar l'existència de les persones és la millor garantia per generar una major i millor relació entre els grups que componen la societat, per crear comunitat. 

7. Educar en el tractament de conflictes culturals.

Certament, la diversitat ens enriqueix. però també ens planteja reptes de difícil solució: valors contraposats, fins i tot contradictoris, costums i maneres d'actuar difícilment compatibles, actituds oposades. Acceptar la diversitat cultural no significa nega que hi ha conflictes d'arrel cultural. cal, per tant, aprendre a viure amb el conflicte, educar-nos en la seua anàlisi i tractament, extraure el seu vesant educatiu. Si com capaços de fer-ho així ens estalviarem el cost negatiu que per a la comunitat tenen els conflictes socials mal tractats i mal resolts. o aquells que, per haver estat negats, amagats, no explicitats, acaben enquestant-se i esdevenen quasi irresolubles. 

A l'escola tenim la possibilitat de realitzar regularment aquesta tasca amb exemples que hi ha a l'abast quotidianament. Si fem destres els nostres alumnes en esatablir una sèrie de criteris de procediment per tractar els conflictes i en aplicar-los en exemples reals i concrets, podrem tal volta capacitar-los per a exercir-los endavant en contexts socials més amplis.