Textos personals

  MODELS D'EDUCACIÓ AL TERRITORI VALENCIÀ

COMENTARI, QUÈ PENSE JO?

Al nostre País Valencià hi tenim una situació de distribució de territoris en els que hi ha uns territors amb predomini lingüístic valencià i d'altres amb predomini lingüístic castellà. És comprensible i podem acceptar-hi aquesta realitat donat que sabem la història de la nostra llengua i en quines situacions de substitució lingüística tan fortes s’ha vist. Tot i així, als nostres díes, el govern hauria d’intentar recuperar els usos i procurar un domini competent del valencià a aquestos territoris que s’han vist tant afectats i, a la resta, garantir un domini i ús d’aquest en una varietat estàndart i en un àmbit formal.
Hi pense que tots estarem d’acord en què l’única vía per fer això possible és l’educació.Allò que tenim als territoris de predomini lingüístic castellà és, però, un model monolingüe –Programa Bàsic- que no contribueix a la recuperació dels àmbits d’ús en valencià ni a l’ensenyament en aquesta llengua, ja que el valencià és tractat com a àrea i, fins i tot, es pot demanar l’excepció. És, clar per tant, què amb aquest tipus d’educació és impossible recuperar el valencià a aquestes àrees que al llarg de la històra s’han vist tant afectades. El meu pensament és que s’hauria d’aplicar una educación bilingüe, com és lògic. Opine que el més adequat seria aplicar un PIL i, en el seu defecte –encara que no em pareix el més oportú- un PIP.

Pel que fa als territoris de predomini lingüístic valencià hi tenim centres que apliquen tant els PEV, el qual pensé que és aquell que milor garanteix un manteniment, ús i ensenyament de la llengua en tots els àmbits i aconseguix a la seua vegada un domini equilibrat del castellà; com els PIP i els PIL. Els PIL em pareixen molt adequats en les situacions a les que s’aplica, tot i així, pense que els PIP s’haurien de substituir per un PEV O un PIL, atenent al context sociolingüístic del centre.  

SITUACIÓ LINGÜÍSTICA A ESPANYA: COMBINACIÓ DEL PRINCIPI DE TERRITORIALITAT I DE PERSONALITAT

 

COMENTARI, QUÈ PENSE JO?

A l’Estat Espanyol tenim un model mixt, que combina el principi de territorialitat i de personalitat. Els castellanoparlants disposen del principi de personalitat, mentre que per als bascs, gallecs, catalans i valencians ténen el de territorialitat. Aquest fet afavoreix el conflicte lingüístic del país, ja que als ciutadans parlants de les llengües minortizades se’ls és impossat un bilingüísme i, pel contrari, els parlants de la llengua dominant i oficial de l’estat no necessiten ser més que monolingües dins del seu país.

Quan un estat no garanteix drets, de qualsevol tipus, -en aquest cas lingüístics- a nivell personal a tots els seus ciutadans de la mateixa manera no està exercicint justícia ni igualtat; sinó que està produïnt un conflicte lingüístic entre els ciutadans d’un mateix estat.

És clar que, amb aquesta situació, els parlants de les llengües minoritzades no es senten protegits, ja que no s’està salvaguardant la seua senya d’identitat i patrimoni cultural que és la llengua. Tots hauríem de gaudir per igual dels mateixos drets que ens garantiexen la nostra integritat com persones i ciutadans, i un d’aquests drets és el lingüístic: el principi de personalitat.

No és entenible, per tant, que el govern no tinga cura de la diversitat cultural, que inclou a la diversitat lingüística que hi tenim, ja que és patrimoni d’Espanya i és una obligació, com a mínim moral, protegir-lo. Per a mí, estem davant d'un govern que no exerceix la seua

voluntat política en plenitud, ja que aquest terme significa sentir una voluntat de protegir les llengües minoritzades del teu país de deberes. Per descomptat, aquesta situació no indica un govern totalment de caire democràtic i tolerant.

Disposar del principi de personalitat hauria de ser intrínsec com a persona i un dret  tan evident com a qualsevol tal que l’educació o la sanitat.

   LLORENÇ, EL CONTA-CONTES VALENCIÀ

COMENTARI, QUÈ PENSE JO?

La xarrada de Llorenç el conta-contes que va tindre lloc en la segona setmana d'activitats alternatives de la UV va estar molt útil, ja que a la mateixa vegada que ens va donar pautes i claus per a contar contes, varem poder viure de primera mà la genialitat de Llorenç alhora de contar-los. Això em va parèixer el millor que podria fer, ja que si realment vols aprendre a fer una cosa no pots quedar-te simplemente en la teoria, has de veure la pràctica i a més, portar-ho –posteriormente- a terme. 

En primer lloc, cal destacar que després d’haver conèixer a Llorenç reafirme la meua idea sobre la importància de que els xiquets i xiquetes asiteixen a sessions de conta contes, perquè considere que és una de les millors maneres de incentivar-los a la lectura desde les més tempranes edats fins a les més properes a l’adolescència.

D’aquesta xarrada m’emporte molts consells per part de Llorenç que m’ajudaran en un futur a contar els meus propis contes però no només això, i és per això que m’ha paregut d’allò més interesant. La quesito que més m’ha agradat és que he pogut relacionar pràcticament tot el que ell deia amb l’exercici de la docència. Per exemple, és fonamental per a contar contes que la història t’agrade i, a més, has de creure en la història per a que ells també creguen i puguen viure-la. En la docència, quan una materia o asignatura no t’agrada o no et convenç aixó es transmiteix als teus alumnes, és el que ells van a rebre i marca la diferència entre els diversos estats d’ànim i predisposició front a allò que els estas mostrant. D’altra banda, em va agradar molt la manera en la que Llorenç ens va fer riure i ens va a consellar que ho férem per a guanyar-nos als xiquets/tes; em pareix també d’allò més útil com estratègia didàctica, malgrat que hem de saber controlar quan som mestres per a que aprenguen a aprendre riguent però sense que siga un  descontrol.

Altre aspecte del qual es va parlar que em pareix exactament igual alhora de exercicir la docència és que allò que  vas a fer està en funció del teu públic i tú reps en tot moment la recepctivitat dels xiquets i xiquetes. És a dir, has d’atendre a les necessitats dels xiquets i xiquetes. En el cas de Llorenç, saber si ha d’alargar o acurtar un conte, saber si ha de canviar de història o de manera de contar-la, saber si estan dispersos o cansats i motivar-los, etc. Exactamente igual passa quan eres mestre i fas classe, has d’estar preparat per a qualsevol cosa, perquè el centre d’un conte o del ensenyament són els xiquets i xiquetes, i has de estar preparat per saber canviar els teus plans i saber improvisar per a que el que fas siga adequat, útil i de qualitat.  Aquesta idea l’hem estada treballant molt aquest any a la carrera i no m’esperava trobar-me-la explicada de nou d’aquesta manera, per tant ha sigut una grata sorpresa.

Llorenç també ens va donar pautes tradionals que més o menys sabíem, com - entre altres- la de começar i acabar amb fórmules com “I conte contat, conte acabat” però d’una manera més original, més elaborada, no les que qualsevol sabem. Això és una cosa que va caracteritzar molt la xarrada i la manera de contar contes de Llorenç: la originalitat. Com la resta de qüestions, pense que es totalmente aplicable a l’ofici de ser mestre, per a tenir-lo present alhora de elaborar les propostes didàctiques.

Per útlim, vull comentar una eina que m’ha paregut molt efectiva i que pretenc utilitzar en el meu futur alumant, que és l’ús de la cançò per a relaxar-los abans de començar. Aquesta és un eina que pot ser molt útil després del pati, quan els xiquets/tes estan més alborotats i has de centrar la seua atenció i calmar-los.

Una cosa que cal destacar de Llorenç i que ens ha transmés a tots és que viu els contes, viu allò que fa, i això és un cosa de la qual tots hauríem d’aprendre. Sobretot en la nostra futura profesió i els que ja estan en ella.

A més a més, allò que és millor d’aquest conta-contes és que manté viva la cultura tradicional popular valenciana. Em pareix que les persones que fan labors com aquestes són aquelles que fan que la nostra cultura popular tradicinal es mantinga viva i que vaja passant de generación en generación, perque mai passa de moda, simplemente no hem de deixar-la morir. És per això que Llorenç no em pareix simplement un execelent conta-contes sinó que és un contribuidor a la cura, homenatge i valoració del nostre patrimoni cultural.

Si he de nomenar alguna cosa negativa és que, sobretot a l’inici de la xarrada, el ponent cortava el tema i s’enanava per les rames. Això feia que et pergueres i era dificultós seguir a vegades el fil d’allò que t’estava contant. Però, en definitiva ha pagat la pena anar a veure a Llorenç, no sols pels consells que ens ha donat ni per la bona estona que ens ha fet passar amb les seues històries i contes, sinó per haver-ho conegut com a persona.

  EDUCACIÓ INTERCULTURAL: UNA SETMANA O SEMPRE?

Si cerquem a Internet notícies sobre l'educació intercultural dels col·legis públics d'Espanya trobem que totes aquestes tracten la "Setmana Intercultural" que ha tingut el centre en un determinat moment del curs. Aquesta activitat és esencial dins del programa escolar d'una educació intercultural, tanmateix, no és l'única cosa a fer.

L'educació intercultural no tracta únicament de fer-la palés una sola setmana mitjançant aquest tipus d'activitat, sinó que és una qüestió de cada día, de cada segon i minut, de cada detall. Una escola no fa educació intercultural per tindre una setmana en compte aquesta qüestió, com ja sabem, fer aquesta educació com cal requereix molt treball docent en tots el sentits: convivència a l'aula i al pati -ambient, actituds,... -, continguts de les assignatures -continguts contextualitzats en la realitat multicultural de l'aula i que siguen interculturals educativament, fer activitats que ho treballen de debat, de diáleg, d'exposició,...-, competències, activitats complementàries... Aleshores aquestes setmanes en els col·legis públics del nostre país no són un indicador de res. Com sempre, pot quedar-se en això, en donar una impressió superficial però que no és real, com la quantitat de programes d'educació intercultural -que inclouen aquests tipus d'activitats- que es queden en una simple defensa burocràtica, en un reconeixement formal. 

Hem de saber diferenciar allò que és educació intercultural de veres i allò que no ho és, no hem de deixar-se enganyar tant nosaltres com a futurs mestres com a mestres i pares/mares amb aquest tipus de propostes i de notícies. Fer palés la interculturalitat, fer una educació d'aquest tipus, és molt més. Les coses no es solucionen amb una setmana així si després la multiculturalitat no es tracta a les aules, ni al pati, ni als continguts. L'educació no és cosa de set díes ni tan sols d'una trimestre -3 mesos-, això és clar per a tots, sinó que és algo contínu i per tot arreu.

Tot i això, aquestes "Setmanes Interculturals" em pareixen d'allò més necessàries i enriquidores, però dins d'un programa real d'educació intercultural. Que siguen un complement i no l'única cosa a fer.

Espere que tots aquests CEIP públics que ixen en les notícies com a treballadors d'aquesta educació siguen realmen allò que es proclamen i eixa activitat siga part de tota una llarga llista d'accions promotores de l'educació intercultural. 


 Ací tenim alguns enllaços d'aquestes notícies 

 XVI Jornada intercultural en el CEIP Albaida:
http://lnx.educacionenmalaga.es/valores/2013/05/28/xvi-jornada-intercultural-en-el-ceip-albaida/     

400 alumnos han participado en la Semana Intercultural del Colegio Público Tierno Galván de Granada: 
http://www.europapress.es/andalucia/educacion-00651/noticia-400-alumnos-participado-semana-intercultural-colegio-publico-tierno-galvan-granada-20120330160511.html    

X Semana intercultural del CEIP Bergamín: 
http://www.educacionenmalaga.es/index.php/2012/05/x-semana-cultural-del-ceip-bergamin/  

FGS Almería participa en VII Semana intercultural del CEIP Alfredo Molina: 
http://www.gitanos.org/areas/promocion_de_la_cultura_gitana/noticias/97775.html  

  "SET PROPOSTES D'EDUCACIÓ INTERCULTURAL"

COMENTARI, QUÈ PENSE JO?

 

Per a mí, com a futura mestra, l'educació intercultural ha de ser una de les bases del nostre sistema educatiu. Avui en dia les escoles són, obviament, multiculturals. I això és un clar indicador de que la nostra societat, aleshores, també ho és; perquè a l'escola es veu el reflexe més directe d'allò que és la societat. 

I què fa l'escola sinó que preparar als xiquets/tes per a la vida? Per a la convivència en societat? És per això que és esencial treballar aquest fet.  

Aquestes set propostes que se'ns presenten em pareixen una eina gegant per al nostre acte docent i un punt de partida des del qual ha de basar-se qualsevol escola. Aquestes propostes no ofereixen solucions i metodologies promotores de l'educació intercultural que es queden en allò més superficial i bàsic, sinó que intenten aprofundir i canviar un problema des de els seues arrels. I, realment, és això el que ha de fer l'educació, estudiar i reflexionar sobre les causes i les conseqüències per a poder treballar-ho a l'aula. Per aquest motiu ens trobem entre aquestes propostes "Evidenciar la natularesa política dels conflictes pressumptament culturals", "Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex" o "Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat". Hem de procurar proporcionar als xiquets/tes els coneixements i l'esperit crític per a llevar-se els prejudicis que la societat manipulada per la política i els interessos els influeixen. Únicament així estarem contribuint  al canvi dins d'aquest problema social que ens envolta, serà així com l'educació intercultural es farà reial en el futur. 

Tots sabem que el motor de canvi està en l'educació, a les escoles, doncs hem de mirar què necessitem canviar i elaborar i construir uns continguts -objecte d'estudi i anàlisi-, objectius, ambient, competències... a l'aula i a l'escola que ens garanteixen que els xiquets/tes de hui, que són la societat del demà, siguen lliures de tots aquests problemes i construeixen una societat renovada i millor.

 

 

 

  I CONGRÉS INTERNACIONAL SOBRE L'ENSENYAMENT DE LA GRAMÀTICA: PRESENT, PASSAT  I FUTUR

A continuació vos presente la meua resenya acadèmica sobre la conferència "Cap a una renovació de l'ensenyament de la gramàtica" de Anna Camps. 

Avui en dia hem de brindar més esforços dins del camp de la gramàtica a causa del món tecnològic en el que estem immersos, és a dir, l’ús del whatsapp, els sms, els xats, entre altres, ens porten –generalment- a un descuit de la mateixa. Front això, ens trobem en una etapa de reformes on cal canviar allò que no funciona, tractar de buscar y aplicar noves metodologies. Per tant, és necessària una renovació lingüística. Cal estudiar quines són les dificultats a les que s’enfronta un docent a l’aula. Fer una reflexió sobre les metodologies i els continguts que s’imparteixen i mirar cap a una nova perspectiva de la didàctica en aquest camp és el motiu d’aquest  congrés.

Anna Camps divideix la conferència en dues parts fonamentals: per una banda concreta que el problema té uns arrels històrics i, d’altra, concretar les bases per a una renovació de la gramàtica. 

Camps fa èmfasi en que el problema de la gramàtica va tindre dos intents de canvi. El primer basat en l’estructuralisme lingüístic i en la gramàtica generativa que oferiren un ordre i sistematització en la definició de categories, una superació de l’anàlisi escolar tradicional –morfològica i sintàctica- i una renovació d’algunes pràctiques escolars: anàlisi en constituents immediats, argumentació sintàctica, etc. Malgrat això comportà problemes i límits, ja que  la gramàtica que s’ensenya no promou la gramàtica d’ús, s’ocupa de les formes lingüístiques però no té en compte els contextos; apareix diversitat terminològica, sorgeix dificultat per a apel·lar a la competència lingüística, etc. D’altra banda, el focus en el desenvolupament de les habilitats verbals va fer concebre la gramàtica com a eina per a aprendre-la i millorar-la i que integra els contextos d’ús i la diversitat discursiva . Aquest fet dóna una millor visió de la llengua i el seu aprenentatge a l’escola, tot i així no integra morfologia ni sintaxi ni finalment resol la separació entre gramàtica de l’oració i ús de la llengua; és per això que cal continuar estudiant noves visions pedagògiques.

Com ja s’ha mencionat abans, la situació actual que trobem és que els alumnes saben identificar la teoria en l’anàlisi sintàctic però no saben construir oracions correctament, és a dir, no saben aplicar la teoria a la pràctica. Aquest fet és fruit de la lluita més gran que trobem dins del nostre sistema educatiu, l’aprenentatge memorístic i descontextualitzat que es practica generalment a l’escola, i el qual hem d’intentar solucionar.

Per tal d’aplicar una renovació de l’ensenyament de la gramàtica hem de tindre clar que el triangle format pels continguts, els models d’ensenyament i l’activitat metalingüística dels estudiants no han de ser aspectes consecutius, sinó que han d’estar interrelacionats. Quan els xiquets estudien la llengua han d’aprendre que també és possible parlar d’ella, de jugar amb ella, de manipular-la... Hem d’entendre i fer entendre que l’escola es un espai on l’activitat primera es parlar i observar la llengua. Per tant, la base de la renovació ha de fixar-se en l’activitat metalingüística com a origen i finalitat de l’ensenyament gramatical. Sent conscients de que és una manera prou adequada per tal de  treballar aquest ensenyament a l’aula, ja que l’activitat metalingüística és inherent a l’ús i a l’aprenentatge de la llengua aquesta, en conseqüència es desenvolupa de la mateixa manera que ho fa la llengua: en la interacció, i evoluciona transformant-se amb l’aprenentatge escolar de la llengua. 

Així doncs, Anna Camps vol transmetre l’important paper de  l’activitat metalingüística dins de la docència de la gramàtica, de posar als xiquets en situacions on siga necessari jugar amb la llengua, pensar en ella per tal d’expressar correctament allò que pensen o senten. La manifestació de l’activitat metalingüística es fa explícita en accions directes sobre enunciats- sense mediació d’enunciats metalingüístics-, enunciats metalingüístics formulats en llenguatge comú i enunciats formulats en llenguatge gramatical específic.

D’altra banda, Anna Camps planteja que cal elaborar conceptes, també els gramaticals, ja que tots els humans conceptualitzem, això correspon al tipus de conceptes espontanis. Sosté que els docents hem de partir del conceptes espontanis dels xiquets –aquells que comporten un baix nivell d’abstracció i sorgeixen de manera espontània- per a arribar als conceptes científics, que requereixen un nivell d’abstracció major i permeten explicar la realitat que ens envolta. Cal destacar que en gramàtica els conceptes són difícils i, per exemple, aquesta relació entre pràctica i teoria comentada per la doctora Camps i la dificultat que comporten els conceptes gramaticals és fàcil d’observar en el dia a dia de l’aula; sovint, els xiquets no saben qualificar els termes que utilitzen- noms, pronoms,...-.

Per últim, pel que fa a les característiques de l’activitat metalingüística a l’escola, s’han exposat els seus nivells d’abstracció. Aquests nivells van des de la percepció i comparació, passant per la inferència i la verificació fins a la generalització i la sistematització. Pel que fa als nivells d’abstracció a l’aula se’ns planteja un problema: els alumnes es mouen per un baix nivell d’abstracció, malgrat que la mestre intente pujar el nivell durant una explicació ells ho baixen constantment perquè no són capaços d’entendre en un nivell elevat els conceptes.

Camps ens presenta en la conferència models d’ensenyament que permeten i afavoreixen l’activitat metalingüística i l’elaboració de conceptes gramaticals elaborat per ella mateixa. Aquest model presenta dos espais: d’una banda d’ús i d’un altra de sistematització, hi ha un tercer espai en mig que és la clau: l’ús reflexiu, elaboració de corpus, observació, revisió, detecció de problemes i resolució de problemes. Ambdós espais han de confluir en el espai del mig, per exemple, no es pot treballar aïlladament en un espai d’ús, és necessari sistematitzar-lo mitjançant el tercer espai.

Finalment, la doctora ens brinda les característiques que ha de tindre un model basat en l’activitat lingüística. Aquestes estan basades en que els alumnes han de ser partícips del seu aprenentatge: saber per què es fa i que s’ha de aprendre en l’activitat. Cal evitar que les activitats siguen descontextualitzades i discontinues. Els mestres i futurs mestres hem de tindre sempre en compte que la excessiva simplificació dels continguts no permet la reflexió en els nostres alumnes, pel que cal saber cóm oferir les idees per a que se les presenten com punts de partida per a aquesta pràctica. El model ha de permetre la interacció entre els alumnes i el mestre, els ha de donar la possibilitat de parlar sobre la llengua, perquè sinó hi ha una activitat verbal sobre la llengua no es desenvolupa l’activitat metalingüística; a més a més, aquesta interacció permet detectar les dificultats que presenten per a poder solucionar-les. Els mestres hem de guiar i ajudar els xiquets en el procés d’abstracció. 

Ha estat una conferència alentidora i molt formativa tant per als futurs mestres como per a els que ja ho són. Ha estat ben estructurada i contextualitzada, ja que ha estat plena d’exemples i s’han exposat aspectes que estan molt presents en les aules. Ha sigut una eina o punt de partida molt important que pot ser un pas cap a una renovació real de l’ensenyament de la gramàtica. 

"Fabra suprimeix unitats en valencià a 136 escoles i tanca 5 escoles."

"Una familía reclama a Wert 17.000 euros per descompensar les despeçes d'escolaritzar la filla en valencià"

COMENTARI, QUÈ PENSE JO?
Quan volem una llengua; quan volem defensar-la, estimar-la, donar-li el valor i la qualitat que mereix no podem tirar-la per terra d'aquesta manera. 

El valor, el foment i la qualitat d'una llengua comença a l'escola. Si allò que volem es que el valencià siga fomentat, parlat correctament i no hi haja cada vegada un menor nombre de parlants o simplement s'utilitze en l'àmbit familiar i poc a poc es perda no hem de permetre que es faça aquest atentat contra l'ensenyança en valencià a l'escola pública. 

És clar que tot allò que ha fet Fabra suprimint les línies valencianes a l'escoles és, en gran part, una qüestió econòmica. Hem arribat a un punt en que els diners estan per damunt de la llengua, és a dir, de la cultura, de la comunicació, del nostre patrimoni i identitat. Això clama al cel. Una familía, com en el cas de la noticia de la familía de Xirivella, té el seu dret a dispossar d'un ensenyament en valencià de caràcter públic per a la seua filla, perquè és la seua llengua materna, la seua llengua vehicular en tots els àmbits de la seua vida. Han de tindre el seu dret. Aleshores, si no ténen el seu dret de que l'ensenyament de la seua filla siga en la seua llengua, per què no han de reclamar els diners que costa que ara haja d'anar a un col·legi concertat i lluny de la seua casa en contra de la seua voluntat? És clar que sí. I no només és una qüestió de diners per als pares. És una qüestió de desigualtat, de dignitat, de no rebre l'educació com toca. Si no hi haguera opcions de portar a la xiqueta a una escola amb línia valenciana -per motius económics o d'altres- la seua llengua vehicular en la seua educació seria el castellà i això repercutiría l'àmbit familiar, a casa. No hem d'arribar fins a aquests extrems mai, perquè així destroçem el valencià. 

Per tant, hem d'intentar lluitar en contra d'un pensament que posa per damunt els interessos polítics i econòmics a la cultura i els drets, i que cada vegada es fa més present en el nostre país. 

"L'Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix en el seu diccionari que valencià i català són el mateix"

COMENTARI, QUÈ PENSE JO?
Hem de ser conscients, en primer lloc, que la llengua mai ha de ser un objecte de conflicte i separació, sinó d’unió. En aquest tema sembla que hem oblidat allò més important d’una llengua: la comunicació. Com es que allò més important del valencià i/o català és que siguen signes de separació i enfrontament entre nosaltres, els valencians, i els catalans?

La història, l’origen de les coses no enganya. El valencià prové del català amb totalitat i això es indiscutible. Per què no podem acceptar que és una variació lingüística? Això no deixa de dignificar la nostra llengua, sinó que ens aporta cultura i coneixements de la mateixa pels quals podem amar-la i cuidar-la. Estem manipulats, vivint i pensant d’una manera contrària a la nostra lògica; per posar un exemple clar, ningú dubta que “Me han robado el coche ahora mismo” i “Me robaron el carro ahora mismito no más” són la mateixa llengua, castellà; però “La meua mare” i “La meva mara” són llengües diferents. Això reb uns noms: interès, incultura, ignorància, aprofitament...

Pense que si l’AVL, amb la garantia suposada de ser una institució formada per persones expertes a l’àmbit lingüístic, ha declarat que el valencià i el català són el mateix aquesta idea estarà raonada baix uns arguments suficientment sòlids per a que siguen entesos i acceptats.
Pel que fa al nou Diccionari Normatiu Valencià, opine que és una eina fonamental per a la qualitat, cura i dignificació del valencià. A més, el fet de que estiga a l’abast de qualsevol en la pàgina web de l’AVL hem sembla un acte de sintonia amb allò que vivim avui en dia: les TIC en la nostra quotidianitat i com a eina de saber. Per tant, opine que ha estat acertat i que pot ser una bona manera de que la gent utilitze el diccionari per tal d’enriquir i tindre cura de la seua llengua alhora de parlar-la. 

L'Eurovisió de les llengües minoritzades obre la convocatòria per rebre cançons"

COMENTARI, QUÈ PENSE JO?

 Aquells parlants de llengües minoritzades hem d' actuar amb fets com aquest per tal de fomentar la nostra llengua, que, és clar, està en desavantatge front a les llengües adequadament valorades amb estat. Hem de ser conscients de que darrere d'aquestos actes de valor i bona intenció que escomençen d' una manera petita i amb poc de soroll hi ha un pas en davant que fem per aconseguir que es considere la riquesa cultural i lingüística de totes aquestes llengües que ho mereixen. Tenim en la nostra mà el ser partícips o no d'ajudar a donar el pas, de caminar junts cap a allò que volem; i aquesta participació comença en el nostre dia a dia, en el carrer, en l'escola, a casa, en la Univeristat... 

Personalment, reconec la gran iniciativa per part de Frísia (Països Baixos) d' haver tingut aquesta gran idea per tal de fomentar, donar valor i promocionar la seua llengua a través d'un aspecte molt important de la cultura, la música, pense que és una de les millors maneres de fer-ho. D'altra banda, donar les gràcies a Pomada i als altres grups que s'uniren per tal d'actuar en favor de les seues llengües, per fer-se sonar. 

Si nosaltres no fomentem i valorem la nostra llengua... qui ho farà? 

La resposta és clara, ningú. 

Doncs, endavant!