MODELS D'EDUCACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

TERRITORI DE PREDOMINI LINGÜISTIC CASTELLÀ: EDUCACIÓ MONOLINGÜE

PROGRAMA BÀSIC
Tractament del valencià com a àrea. En aquest programa es pot demanar l'excepció de l'assignatura. Hi conviuen a la mateixa aula alumnat que vol donar l'assignatura amb l'alumne que ha demanat l'excepció.





TERRITORI DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ: EDUCACIÓ BILINGÜE

PIL (PROGRAMA D'INMERSIÓ LINGÜÍSTICA)

Alumnes majoritàriament castellanoparlants, situats en territoris de predomini lingüístic valencià.

A partir de l'opció voluntària de les famílies i del respecte a la llengua habitual de l'alumnat, mitjançant una metodoligia específica, aconseguirà el domini de les dues llengües oficials i un rendiment òptim en els continguts de la resta de les àrees.

Només s'aplica en Educació Infantil i Primària.
Este programa partix del respecte a la llengua pròpia de l'alumnat: sempre es respecta l'expressió espontània de l'alumne o alumna.

El castellà, com a àrea i com a llengua d'instrucció, s'incorpora a partir del primer o segon cicle de primària, segons el context sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, els i les alumnes assolixen un domini formal.

El PIL continua, de forma coherent, en ESO com a PEV. La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d'aprenentatge

PEV (PROGRAMA D'ENSENYAMENT EN VALENCIÀ)

En poblacions de predomini lingüístic valenciá on el nombre d'alumnes son majoritàriament valencianoparlants.
Comporta l'ús del valencià com a llengua base d'aprenentatge en tot el tram de l'Educació Infantil i Primària.

L'idioma que s'utilitza des de l'inici és el valencià, amb una introducció del castellà a nivell oral.

Afavorix que els xiquets puguen anar desenvolupant un domini formal del valencià i, al mateix temps, puguen assolir un domini equilibrat del castellà per a conseguir els objetius previstos en els decrets de currículum.
El PEV continua coherentement en la ESO.

En aquest programa la major part de le àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d'aprenentatge.

PIP (PROGRAMA D'INCORPORACIÓ PROGRESSIVA)

S'adoptarà en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el PEV o el PIL.
La llengua base és el castellà, durant l'etapa infantil s'introduix el valencià a nivell oral, de manera que els i les alumnes entren en contacte amb l'altra llengua oficial que no els és habitual.
Este fet afavorirà un domini cada vegada més formal del valencià, fins que s'assolisquen els objectius previstos en el currículum per a les dos llengües oficials.

El Disseny Particular del PIP inclourà:
- A parttir de l'etapa primària, s'introduix l'assignatura de Valenciá: llengua i literatura des del primer curs.
- L'assignatura de Coneixement del Medi Natural, social i cultural des de 3r de primària, impartides ambdues en valencià.
Aquest programa garanteix l'us del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüistiques. A més, tracta de garantir, almenys, l'us del valencià en dues àrees no lingúístiques en cada un dels grups.
En l'ESO es continua amb aquest programa.


PEBE (PROGRAMA D'EDUCACIÓ BILINGÜE ENRIQUIT)

Permet que qualsevol  centre de la CV incorpore des del 1r curs de l'Educació Primària l'ensenyament d'una llengua estrangera com a llengua vehicular o d'instrucció.

Permet fomentar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l'Educació Infantil (4 anys), vehiculant en aquesta llengua una part dels continguts de les àrees curriculars.

A l'hora d'aplicar-ho, cal determinar la proporció de l'ús vehicular del castellà, del valencià i de la llengua estrangera triada, d'acord amb els cronogrames orientatius dels annexos respectant els mínims que s'estableixen pel que fa a l'ús vehicular del valencià i a l'ús i ensenyament de la llengua estrangera.
També caldrà establir el moment i la seqüència d'introducció sistemàtica de cadascuna de les llengües del programa, així com definir el tractament de la lectoescriptura.

S'hauran de prende acords relacionats amb la metodologia i el tractament integral de les llengües del programa.

Per a poder aplicar el programa, els centres han de comptar amb l'acord del Consell Escolar, del Claustre i amb la conformitat de les famílies.

Han d'elaborar el cronograma de distribució de temps per a cada una de les llengües curriculars i adoptar acords metodològics relacionats amb la didàctica integrada de llengües del programa i amb el tractament integrat de llengua i continguts.

MODELS TEÒRICS DE LES POLÍTIQUES LINGÜÍSTIQUES

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

El principi de personalitat, permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobe.


El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d'una llengua dins d'una zona ben delimitada d'un estat, però no en la seua totalitat territorial.

PEDAGOGIA INTERCULTURAL de Xavier Lluch

SET PROPOSTES D'EDUCACIÓ INTERCULTURAL

1. Fer palés que la diversitat social i cultural és natural.

La nostra és una societat complexa, canviant i diversa. Vivim en un món plural i, per tant, convé fer d'aquesta circumstància un motiu educatiu. Malgrat que aparentment una societat semble homogènia té sempre un cert grau d'heterogeneïtat cultural interna. 

A l'escola podem fer evident aquesta diversitat interna quotidianament, vivienciar-la i fer-la servir per a educar en la comprensió de la pluralitat com a fet natural.

Assumir amb naturalitat la diversitat sociocultural és un objectiu central de l'educació intercultural. El primer pas per inserir-se positivament en una comunitat és acceptar aquesta des de la seua doble dimensió: com a ens i com a suma d'individus, aixó és, en la seua unicitat i en la seua diversitat. 

L'acceptació simbòlica i afectiva dels diferents elements que componen el grup s'afavoreix per una concepció de la comunitat intrínsecament plural. 

2. Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.

Una primera manera de concebre la diversitat sociocultural de la comunitat és aquell que entén que l'assumpte ens pertoca a tots i totes. Aquella que explica la conformació cultural de la nostra comunitat a partir de la diversitat que tots hi aportem i per l'acció d'agents culturals poderossísims que ens influeixen a tots. 

Hi ha una restricció molt freqüent a una conceptualització de la multiculturalitat que consisteix en reduir aquesta a la presència física d'allò que anomenem grups culturals minoritaris i en centrar-la en el constrast de les seues diferències amb una presumpta cultura majoritària homogènia. 

És per això que apostarem en aquest treball de conceptualització de la diversitat cultural per una concepció complexa, on tots i totes hi formem part, on tots i totes som agents de canvi i d'intercanvi cultural, on tots i totes hi som subjectes en la conformació de la comunitat. I ho fem així perquè entenem que una concepció restrictiva de la multiculturalitat condueix a un model força negatiu, centrant la qüestió en els "altres", els diferents. Així doncs, aquesta es tracta d'una intervenció parcial i sovint contaminada de conflictivitat. 

Malauradament, aquesta és una concepció força comuna, present sovint en propostes de les administracions educatives i en el pensament pedagògic d'una part del professorat (Lluch y Salinas 1991, Lluch 1995)

3. Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.

Hi ha un discurs retòric que fa una representació de la diversitat socio-cultural que acaba generant una percepció del contacte intercultural com a perjudicial, desintegrador de les cultures implicades, amenaçador de la cultura de la societat recepectora -amenaça demogràfica, amenaça laboral, amenaça cultural-. 

És per això que cal educar per a una visió positiva de la diversitat. Peró ha de ser una visió arrelada, contextualitzada. Que desvetlle les polítiques que problematitzen la diversitat i, per exemple, opose les dades que contradiuen les tres amenaces en que es fomenta aquesta problematització. 

Per a que hi haja integració i cohesió social ha d'haver una pecepció social positiva d'aquesta diversitat, hem de creure en la seua "desitjabilitat". Cal difondre i publicitar els arguments sociològics i antropològics que avalen les tesis de que una societat multicultural és una societat millor, que la seua heterogeneïtat i la seua diversificació prmet majors possibilitats d'innovació, de creativitat i d'adaptació als canvis socials. En tenim força exemples històrics. I tenim també exemples quotidians a l'art, a la música, a l'esport... Caldrà divulgar-los i fer amb ells una pedagogia per tal de creure'ns col·lectivament el valor intrínsec d'una societat plural. 

4. Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.

A l'escola podem treballar per tal d'assegurar que l'individu senta aquesta acceptació i reconeixement. I ho podem fer garantint l'expressió i la vivenciació d'allò identitari siga un fet natural, no problemàtic. Es tracta de que aquest procés d'expressió i afirmació identitària esdevinga quotidià, natural; i així siga vivenciat en dues direccions, tant per l'individu com pel grup. 

Pel que fa a l'individu, podem emprar els elements que componen l'anomenada cultura simbòlica, ja que són útils per convocar i referme la identitat. No debades allò simbòlic, evoca i reconstrueix un món de referents culturals, de valors. 

I no oblidem, i això és especialment important en el cas del valencià, que el treball inercultural no només pot fer-se des del respecte i l'estima cultural, també de la pròpia autoestima. L'apreciació de la multiculturalitat no es fa en l'abstracte. Les persones som ser culturals, sense referents culturals viscuts i apreciats no es pot viure la multiculturalitat. 

5. Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.

A més de concebre'ns com a diversos, de manifestar un reconeixement formal de l'altre i facilitar la seua expressió simbòlica, cal organitzar un marc de relacions basat en l'igualitarisme. 

Cal destacar que no és suficent formalment, perquè hi ha nombrosos programes d'educació intercultural que s'han quedat únicament en un reconeixement formal i retòric. 

Som acceptats en la mesura en la que vivim al grup i sentime que hi podem participar amb garantia de drets -opinar, influir, decidir, demanar i pendre responsabilitats...-. Educar per a una convivència col·lectiva necessita de la participació i implicació perquè sols així podem generar els valors que fan possible un espai escolar integrat i integrador. I això no és incompatible amb el respecte i fins i tot l'estimulació d'allò que cada grup considera el seu patrimoni cultural. 

Aquestes actituds solament es consoliden possant-les en pràctica de manera regular. L'escola és un espaii molt bó per a poder portar-ho a terme. A més, els subjectes construixen una percepció de la realitat social en funció de les seues experièncis sociales i apliquen allò que han aprés a altres contextos i realitat, pel que eixamplen l'entorn social en el que es desenvolupen les actituds de l'educació intercultural. 

Per últim, educació intercultural no significa relativisme cultural. Si hi ha de veritat participació igualitària i respectuosa podem analitzar críticament les cultures, totes, la pròpia i la dels altres -l'autocrítica cultural és necessària-, i assenyalar aquells aspectes culturals que no ens agraden. Però farem això quan s'ha garantit la acceptació incondicional i establert condicions d'igualtat en el debat del conflicte. 

6. Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.

Hem d'intentar treballar amb els xiquets l'objectiu de fer veure que la societat ens mostra quotidianament exemples d'estereotipització, marginació i discriminació d'amplis col·lectius sòcio-culturals. 

Està configurada una percepció de la realitat social on la desigualtat s'assumeix com a natural, ocultant els interessos a qui respon, encobrint polítiques que es manifesten en les relacions de dominació. 

Doncs bé, segurament, si som capaços d'educar-nos en l'anàlisi d'aquestes situacions i desvetllem la seua naturalesa política i econòmica afavorirem la comprensió del fet i enfocarem més encertadament la qüestió: millorar l'existència de les persones és la millor garantia per generar una major i millor relació entre els grups que componen la societat, per crear comunitat. 

7. Educar en el tractament de conflictes culturals.

Certament, la diversitat ens enriqueix. però també ens planteja reptes de difícil solució: valors contraposats, fins i tot contradictoris, costums i maneres d'actuar difícilment compatibles, actituds oposades. Acceptar la diversitat cultural no significa nega que hi ha conflictes d'arrel cultural. cal, per tant, aprendre a viure amb el conflicte, educar-nos en la seua anàlisi i tractament, extraure el seu vesant educatiu. Si com capaços de fer-ho així ens estalviarem el cost negatiu que per a la comunitat tenen els conflictes socials mal tractats i mal resolts. o aquells que, per haver estat negats, amagats, no explicitats, acaben enquestant-se i esdevenen quasi irresolubles. 

A l'escola tenim la possibilitat de realitzar regularment aquesta tasca amb exemples que hi ha a l'abast quotidianament. Si fem destres els nostres alumnes en esatablir una sèrie de criteris de procediment per tractar els conflictes i en aplicar-los en exemples reals i concrets, podrem tal volta capacitar-los per a exercir-los endavant en contexts socials més amplis. 

NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ: Els papers dels mitjans de comunicació.

L'única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització, que es basaria en: 

VOLUNTAT POLÍTICA

Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant, veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és la llengua. Per tant, hauran de tenir un gran voluntat clara per tal de defensar les llengües minoritzades que s'hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran. 

NORMATIVITZACIÓ

És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua podrà difrondre's als àmbits d'ús cultes: educació, literatura i la cultura en general. 

ESTANDARITZACIÓ

El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, super les diferències dialectals i tots els parlants s'hi veuen identificats.


POLÍTICA LINGÜÍSTICA


Un procés de normalització necessita una política lingüística.
El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a terme. 





LA NORMATIVITZACIÓ


Al primer terç del segle xx es produeixen una sèrie de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització : 

1. La llengua catalana ja presenta una tradició literària de la Renaixença i el Modernisme i un ampli recull d'estudis lingüístics. 


2. El Noucentrisme busca una normalitat lingüística per a la qual es necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica. 

3. El suport polític i de l'Institut d'Estudis Catalans van permetre  la institutzcionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català. 


La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d'oposar-se a l'anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segles XIX i principis del XX. 

Pompeu Fabra i els col·laboradors de l'IEC van redactar:

-Les Normes Ortogràfiques de 1913
-La Gramàtica, 1918
-Les Converses Filològiques, 1019-28
-El Diccionari General, 1932


Amb l'obra de Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes. 

Tota la societat i els intel·lectuals adoptarem les seues normes, que són les que fem servir avui dia. 


LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DE 1913:

Estan basades, principalment, en criteris fonèticdialectals -s'intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic- i etimológics- es segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí-.

Poques vegades la normativa fabriana seguix el criteri històricotradicional per adoptar una grafia. 
La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castellana, per la qual cosa, després del segle XV, resulta difícil demostrar quines són les grafies genuïnes. 


LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC

Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques: 

jo parlo/jo parle/jo parl


Per últim, calia depurar el vocabulari i tan castellanitzat. el 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. 

Finalitzava el procés de normativització. 



ACCEPTACIÓ DE LES NORMES FABRIANES



Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i a la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia. 
-Les normes de Castelló de 1932-. 


LA DEMOCRÀCIA
L'any 1978 s'aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l'Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s'anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d'una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d'una visió unitària d'Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes. 
Passem de visió unitària d'Espanya a una visió territorial. 

Amb la promulgació dels Estatus d'Autonomia, s'iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturas i lingüístiques, que perduraven després d'anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l'ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització. 


L'AUTONOMIA

L'oficialitat de la nostra llengua comença amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com "l'expressió de la voluntat democràtica i el dret a l'autogovern del poble valencià". L'article 31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l'article 35, competència plena en matèria d'ensenyament. 

El valencià, a partir d'aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s'havia recuperat com a senyal d'identitat del nostre poble. 

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l'havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

BILINGÜISME, DIGLÒSSIA I SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: Repercussions en l'àmbit escolar.

LLENGUA 

Primerament, cal aclarir que el llenguatge està dividit en elements interns i externs, i dins dels elements externs trobem allò que es referix a la lingüística. 

ELEMENTS INTERNS

L'estructura lingüística és tot el conjunt de mecanismes interns de funcionament d'una llengua; és a dir, la fonètica, la fonologia, el lèxic, les regles ortogràfiques i sintàctiques, etc. Per tant, estudia l'essència de la llengua i, així mateix, es l'objecte d'estudi de l'antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i la moderna. 

ELEMENTS EXTERNS

L'ús lingüístic és el fet mateix d'usar una llengua en la pràctica per a comunicar-nos socialment. Per tant, són les relacions que hi ha entre la llengua i la societat. A més a més, estudia les condicions d'existència d'una llengua. 

LA SOCIOLINGÜÍSTICA

La sociolingüística és la disciplina que analitza la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com una comunitat adquireix i usa la llengua com en els trets culturals, socials, ideològics i econòmics que es poden deduir del discurs.

La sociolingüística s'ocupa tant dels usos lingüístics efectius, conscients i inconscients, com dels simbòlics (connotacions, valors i actituds) estudia els canvis estructurals que són l'objecte de la lingüística històrica i, a més, tracta d'explicar el perquè d'aquests canvis. 

..................................................................................................................................

A continuació; i després d'haver repassat uns coneixements necessàriament previs per a estudiar el monolingüísme,  el bilingüísme, la diglòssia i la substitució lingüística; passem a explicar aquests conceptes. 

MONOLINGÜÍSME

És la existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. 

El monolingüisme individual té lloc quan una persona utilitza una única llengua de manera habitual. D'altra banda, el monolingüisme social té lloc quan en el context d'una determinada societat s'usa només una sola llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual. 

Llengua MINORITÀRIA: nom reduït de parlants. 

Llengua MINORITZADA: pateix la interposició d'una altra llengua i està inmersa en un procés de retrocés dels seus usos en la seua pròpia comunitat lingüística. 

BILINGÜISME

El bilingüisme sín el cas de les situacions en les que hi han dues llengües en contacte. Aquest concepte s'ha aplicat a diverses situacions que no tènen sempre a vore amb la sociolingüística, és un terme polisèmic que dóna la possiblitat d'aplicar-lo a un individu que poseeix la capacitat d'usar dues llengües al mateix nivell, però aquesta situació es prou utòpica que no existeix.

Diferenciem entre: 

• BILINGÜISME INDIVIDUAL: capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. 

• BILINGÜISME TERRITORIAL: aquell que trobem en un espai determinatdividit en dues zones delimitades geogràficamentque tenen cadascuna una llengua pròpia. 

• BILINGÜISME SOCIAL: situacions on el bilingüisme individual afecta a col·lectius sencers que formen grups socials. 

DIGLÒSSIA

La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. 

SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d'ús.