PEDAGOGIA INTERCULTURAL de Xavier Lluch

SET PROPOSTES D'EDUCACIÓ INTERCULTURAL

1. Fer palés que la diversitat social i cultural és natural.

La nostra és una societat complexa, canviant i diversa. Vivim en un món plural i, per tant, convé fer d'aquesta circumstància un motiu educatiu. Malgrat que aparentment una societat semble homogènia té sempre un cert grau d'heterogeneïtat cultural interna. 

A l'escola podem fer evident aquesta diversitat interna quotidianament, vivienciar-la i fer-la servir per a educar en la comprensió de la pluralitat com a fet natural.

Assumir amb naturalitat la diversitat sociocultural és un objectiu central de l'educació intercultural. El primer pas per inserir-se positivament en una comunitat és acceptar aquesta des de la seua doble dimensió: com a ens i com a suma d'individus, aixó és, en la seua unicitat i en la seua diversitat. 

L'acceptació simbòlica i afectiva dels diferents elements que componen el grup s'afavoreix per una concepció de la comunitat intrínsecament plural. 

2. Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.

Una primera manera de concebre la diversitat sociocultural de la comunitat és aquell que entén que l'assumpte ens pertoca a tots i totes. Aquella que explica la conformació cultural de la nostra comunitat a partir de la diversitat que tots hi aportem i per l'acció d'agents culturals poderossísims que ens influeixen a tots. 

Hi ha una restricció molt freqüent a una conceptualització de la multiculturalitat que consisteix en reduir aquesta a la presència física d'allò que anomenem grups culturals minoritaris i en centrar-la en el constrast de les seues diferències amb una presumpta cultura majoritària homogènia. 

És per això que apostarem en aquest treball de conceptualització de la diversitat cultural per una concepció complexa, on tots i totes hi formem part, on tots i totes som agents de canvi i d'intercanvi cultural, on tots i totes hi som subjectes en la conformació de la comunitat. I ho fem així perquè entenem que una concepció restrictiva de la multiculturalitat condueix a un model força negatiu, centrant la qüestió en els "altres", els diferents. Així doncs, aquesta es tracta d'una intervenció parcial i sovint contaminada de conflictivitat. 

Malauradament, aquesta és una concepció força comuna, present sovint en propostes de les administracions educatives i en el pensament pedagògic d'una part del professorat (Lluch y Salinas 1991, Lluch 1995)

3. Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.

Hi ha un discurs retòric que fa una representació de la diversitat socio-cultural que acaba generant una percepció del contacte intercultural com a perjudicial, desintegrador de les cultures implicades, amenaçador de la cultura de la societat recepectora -amenaça demogràfica, amenaça laboral, amenaça cultural-. 

És per això que cal educar per a una visió positiva de la diversitat. Peró ha de ser una visió arrelada, contextualitzada. Que desvetlle les polítiques que problematitzen la diversitat i, per exemple, opose les dades que contradiuen les tres amenaces en que es fomenta aquesta problematització. 

Per a que hi haja integració i cohesió social ha d'haver una pecepció social positiva d'aquesta diversitat, hem de creure en la seua "desitjabilitat". Cal difondre i publicitar els arguments sociològics i antropològics que avalen les tesis de que una societat multicultural és una societat millor, que la seua heterogeneïtat i la seua diversificació prmet majors possibilitats d'innovació, de creativitat i d'adaptació als canvis socials. En tenim força exemples històrics. I tenim també exemples quotidians a l'art, a la música, a l'esport... Caldrà divulgar-los i fer amb ells una pedagogia per tal de creure'ns col·lectivament el valor intrínsec d'una societat plural. 

4. Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.

A l'escola podem treballar per tal d'assegurar que l'individu senta aquesta acceptació i reconeixement. I ho podem fer garantint l'expressió i la vivenciació d'allò identitari siga un fet natural, no problemàtic. Es tracta de que aquest procés d'expressió i afirmació identitària esdevinga quotidià, natural; i així siga vivenciat en dues direccions, tant per l'individu com pel grup. 

Pel que fa a l'individu, podem emprar els elements que componen l'anomenada cultura simbòlica, ja que són útils per convocar i referme la identitat. No debades allò simbòlic, evoca i reconstrueix un món de referents culturals, de valors. 

I no oblidem, i això és especialment important en el cas del valencià, que el treball inercultural no només pot fer-se des del respecte i l'estima cultural, també de la pròpia autoestima. L'apreciació de la multiculturalitat no es fa en l'abstracte. Les persones som ser culturals, sense referents culturals viscuts i apreciats no es pot viure la multiculturalitat. 

5. Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.

A més de concebre'ns com a diversos, de manifestar un reconeixement formal de l'altre i facilitar la seua expressió simbòlica, cal organitzar un marc de relacions basat en l'igualitarisme. 

Cal destacar que no és suficent formalment, perquè hi ha nombrosos programes d'educació intercultural que s'han quedat únicament en un reconeixement formal i retòric. 

Som acceptats en la mesura en la que vivim al grup i sentime que hi podem participar amb garantia de drets -opinar, influir, decidir, demanar i pendre responsabilitats...-. Educar per a una convivència col·lectiva necessita de la participació i implicació perquè sols així podem generar els valors que fan possible un espai escolar integrat i integrador. I això no és incompatible amb el respecte i fins i tot l'estimulació d'allò que cada grup considera el seu patrimoni cultural. 

Aquestes actituds solament es consoliden possant-les en pràctica de manera regular. L'escola és un espaii molt bó per a poder portar-ho a terme. A més, els subjectes construixen una percepció de la realitat social en funció de les seues experièncis sociales i apliquen allò que han aprés a altres contextos i realitat, pel que eixamplen l'entorn social en el que es desenvolupen les actituds de l'educació intercultural. 

Per últim, educació intercultural no significa relativisme cultural. Si hi ha de veritat participació igualitària i respectuosa podem analitzar críticament les cultures, totes, la pròpia i la dels altres -l'autocrítica cultural és necessària-, i assenyalar aquells aspectes culturals que no ens agraden. Però farem això quan s'ha garantit la acceptació incondicional i establert condicions d'igualtat en el debat del conflicte. 

6. Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.

Hem d'intentar treballar amb els xiquets l'objectiu de fer veure que la societat ens mostra quotidianament exemples d'estereotipització, marginació i discriminació d'amplis col·lectius sòcio-culturals. 

Està configurada una percepció de la realitat social on la desigualtat s'assumeix com a natural, ocultant els interessos a qui respon, encobrint polítiques que es manifesten en les relacions de dominació. 

Doncs bé, segurament, si som capaços d'educar-nos en l'anàlisi d'aquestes situacions i desvetllem la seua naturalesa política i econòmica afavorirem la comprensió del fet i enfocarem més encertadament la qüestió: millorar l'existència de les persones és la millor garantia per generar una major i millor relació entre els grups que componen la societat, per crear comunitat. 

7. Educar en el tractament de conflictes culturals.

Certament, la diversitat ens enriqueix. però també ens planteja reptes de difícil solució: valors contraposats, fins i tot contradictoris, costums i maneres d'actuar difícilment compatibles, actituds oposades. Acceptar la diversitat cultural no significa nega que hi ha conflictes d'arrel cultural. cal, per tant, aprendre a viure amb el conflicte, educar-nos en la seua anàlisi i tractament, extraure el seu vesant educatiu. Si com capaços de fer-ho així ens estalviarem el cost negatiu que per a la comunitat tenen els conflictes socials mal tractats i mal resolts. o aquells que, per haver estat negats, amagats, no explicitats, acaben enquestant-se i esdevenen quasi irresolubles. 

A l'escola tenim la possibilitat de realitzar regularment aquesta tasca amb exemples que hi ha a l'abast quotidianament. Si fem destres els nostres alumnes en esatablir una sèrie de criteris de procediment per tractar els conflictes i en aplicar-los en exemples reals i concrets, podrem tal volta capacitar-los per a exercir-los endavant en contexts socials més amplis. 

NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ: Els papers dels mitjans de comunicació.

L'única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització, que es basaria en: 

VOLUNTAT POLÍTICA

Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant, veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és la llengua. Per tant, hauran de tenir un gran voluntat clara per tal de defensar les llengües minoritzades que s'hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran. 

NORMATIVITZACIÓ

És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua podrà difrondre's als àmbits d'ús cultes: educació, literatura i la cultura en general. 

ESTANDARITZACIÓ

El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, super les diferències dialectals i tots els parlants s'hi veuen identificats.


POLÍTICA LINGÜÍSTICA


Un procés de normalització necessita una política lingüística.
El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a terme. 





LA NORMATIVITZACIÓ


Al primer terç del segle xx es produeixen una sèrie de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització : 

1. La llengua catalana ja presenta una tradició literària de la Renaixença i el Modernisme i un ampli recull d'estudis lingüístics. 


2. El Noucentrisme busca una normalitat lingüística per a la qual es necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica. 

3. El suport polític i de l'Institut d'Estudis Catalans van permetre  la institutzcionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català. 


La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d'oposar-se a l'anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segles XIX i principis del XX. 

Pompeu Fabra i els col·laboradors de l'IEC van redactar:

-Les Normes Ortogràfiques de 1913
-La Gramàtica, 1918
-Les Converses Filològiques, 1019-28
-El Diccionari General, 1932


Amb l'obra de Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes. 

Tota la societat i els intel·lectuals adoptarem les seues normes, que són les que fem servir avui dia. 


LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DE 1913:

Estan basades, principalment, en criteris fonèticdialectals -s'intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic- i etimológics- es segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí-.

Poques vegades la normativa fabriana seguix el criteri històricotradicional per adoptar una grafia. 
La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castellana, per la qual cosa, després del segle XV, resulta difícil demostrar quines són les grafies genuïnes. 


LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC

Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques: 

jo parlo/jo parle/jo parl


Per últim, calia depurar el vocabulari i tan castellanitzat. el 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. 

Finalitzava el procés de normativització. 



ACCEPTACIÓ DE LES NORMES FABRIANES



Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i a la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia. 
-Les normes de Castelló de 1932-. 


LA DEMOCRÀCIA
L'any 1978 s'aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l'Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s'anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d'una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d'una visió unitària d'Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes. 
Passem de visió unitària d'Espanya a una visió territorial. 

Amb la promulgació dels Estatus d'Autonomia, s'iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturas i lingüístiques, que perduraven després d'anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l'ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització. 


L'AUTONOMIA

L'oficialitat de la nostra llengua comença amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com "l'expressió de la voluntat democràtica i el dret a l'autogovern del poble valencià". L'article 31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l'article 35, competència plena en matèria d'ensenyament. 

El valencià, a partir d'aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s'havia recuperat com a senyal d'identitat del nostre poble. 

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l'havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.